Sinopsi / Sinopse:
«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. L’edició que avui presentem del poeta ortònim —Fernando Pessoa— i dels tres heterònims —Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis— va precedida de diferents textos en què els quatre personatges s’expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a l’univers poètic— laberíntic i també diàfan— de Fernando Pessoa.
Sobre l’autor / Sobre o autor:
Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 — 1935) és un dels escriptors més importants de la literatura portuguesa de tots els temps. La seva vida va ser discreta. Va estudiar a Sud-àfrica i hi va viure fins l’any 1905. Més endavant, es va traslladar a Lisboa, on es va dedicar al comerç, la traducció i el periodisme.
Juntament amb Mário de Sá-Carneiro i Almada Negreiros va crear Orpheu, una revista que afirmava el modernisme portuguès. Malgrat que es van esgotar tots els números de la revista, Orpheu va tenir mala crítica i la seva tasca literària no va ser valorada fins els anys quaranta.
Una de les característiques més remarcables de l’obra de Pessoa és la creació d’heterònims, escriptors ficticis amb personalitat i vida propia que, en alguns casos, dialoguen entre ells. Pessoa en va crear desenes, els més importants són Álvaro de Campos, Alberto Caeiro i Ricardo Reis.
La importància de Pessoa com a poeta ha estat comparada a la de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX.
Heterònim Alberto Caeiro
Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. «Però això que vós anomeneu poesia és totes les coses. No és poesia: és veure». Així explica el mateix Caeiro una experiència poètica consubstancialment pagana, la del poeta agnòstic que ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.
Més informació / Mais informações em:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.